De la mà de Joana Raspall, “El meu món de poesia”, és una antologia de poemes per a infants, molt ben acompanyats per les il·lustracions d’en Pere Cabaret. El llibre inclou un DVD amb els poemes recitats per la mateixa autora. Segons Joana Raspall: “Tots els poemes són molt diferents: n’hi ha alguns amb una mica de sentiment, d’amor i de companyia; hi ha d’haver fantasia, però també s’ha de parlar de coses conegudes i personals, del dia a dia, perquè a la vida diària també hi ha compàs; n’hi ha alguns de seriosos i també de broma, fins i tot n’hi ha d’haver que no tinguin cap solta! A la canalla se’ls ha d’acostumar a llegir poemes de tota mena. En un recull de poemes no podem donar un sol to. És un llibre que ha d’anar a totes les mans i cadascú triarà el que li agradi”.
És tan ampli i vistós, l’aparador,
i tan il·luminades, les joguines,
que s’hi atura fascinat, en Pol.
Quantes pilotes i construccions...
trens, bicicletes, dinosaures, nines...
i quantes capses de no se sap què!
Potser de màgia o de guinyol,
o de disfresses d’herois i de fades...
Dalt d’un prestatge, un ós de peluix
de grans pupil·les negres i encantades,
sembla que el cridi; l’invita a jugar
prop de la nina de galtes rosades
i llargues trenes de color de sol.
Ell, de bon grat pensa que hi jugaria!,
però la mare diu que és massa gran
per divertir-se amb óssos i nines.
-Què vol dir, massa gran?- rumia en Pol.
El jardiner
- Dóna’m una flor,
jardiner que regues
el jardí florit.
- Què en faràs, amiga?
- Me la posaré al damunt del pit.
- Pensaràs en mi?
- Mentre la flor duri,
en tu pensaré,
i quan es mustigui
me n’oblidaré.
Ell, enamorat,
la vol fer captiva
i li ha regalat
una sempreviva.
Cirurgia
La papalloneta s’ha trencat una ala;
li cau destrossada al peu del roser.
- Ai, que no hi ha metge que pugui curar-me!
- sospira la pobra-. Ara, què faré?
- No ploris, amiga- li diu una rosa,
la més bella i fresca de tot el jardí-.
Et donaré un pètal que et pugui fer d’ala;
l’aranya té traça i te’l pot cosir.
L’aranya, que és sàvia i tothora fila,
amb amor la feina enllesteix aviat.
...I la papallona torna a fer volades
amb una ala blanca i un pètal rosat.
Enemigues
La pilota i la sabata
fa temps que són enemigues.
No voldrien jugar juntes
i sempre hi ha de jugar.
L’una rep les patacades,
l’altra malmet la puntera;
no hi ha més jocs, per a elles,
que aquell de botre i picar.
A la vida tot s’acaba...
i ve el moment que es fan velles.
Després d’estar abandonades
en algun racó polsós,
es retroben dins la panxa
d’un camió de deixalles,
camí dels abocadors:
- Hola, pilota aixafada!
- Hola, sabata esbotzada!
- Fa molt de temps que no et veia;
no tens ganes de jugar?
- Prou que ho faria, sabata,
si aconseguien inflar-me;
però i tu?
- Jo no puc moure’m
sense el peu que em fa xutar.
Han callat. Semblen amigues;
no en trauran res de renyir.
Al pas del temps, les baralles
sovint acaben així.